 |
| Gran Canària és la tercera illa més gran de l'arxipèlag |
A mitjans de
març del 2019, ja acabant l'hivern, la Montse i jo ens vam escapar una setmana a
Gran Canària per a realitzar una petita travessa ciclística de 4 dies mirant de, més o menys, circumval·lar l'illa, seguint la filosofia d'altres viatges, és a dir intentant pedalar per
carreteres secundàries,
pistes de terra i
camins, a la recerca dels paratges més
feréstecs i
espectaculars.
 |
| En vermell la travessa de 4 etapes que vam realitzar per Gran Canària |
Vam realitzar quatre etapes amb un total de
230 kms i
6.900 metres de desnivell positiu acumulat, pedalant per carreteres, pistes i camins de tot tipus, per un terreny ben variat, des de camins sobre
terra volcànica fins a sinuosos senders per dins dels
boscos de pi canari, passant per
antics camins empedrats i
paisatges desèrtics que ens recordaven bastant al Marroc (
Marroc en Bici).
 |
| Vista en perspectiva (3D) de la travessa per Gran Canària |
La
idea inicial era perimetrar l'illa per la costa, però finalment ens va semblar més interessant retallar una part per l'interior, passant així per la seva
cota màxima i pels bonics
pobles de muntanya interiors. D'aquesta manera ens emportàvem una impressió més complerta dels diferents paisatges i territoris d'aquesta illa tan
plena de contrasts.
 |
| Aquesta vegada vam decidir llogar les bicis a Gran Canària |
Com que la travessa constava només de
4 etapes, aquesta vegada vam decidir no portar les nostres bicicletes de casa i estalviar-nos tota la moguda d'empaquetar les bicicletes i transportar-les a l'avió. Així doncs vam
llogar-les a Gran Canària i, posats a llogar, vam triar
bicis elèctriques amb força recorregut de suspensió, per poder aventurar-nos pels territoris més salvatges de l'illa.
 |
| Remuntant el canó de Fataga |
Vam començar la travessa des de la turística ciutat costera de
Maspalomas, però només allunyar-nos uns centenars de metres de la jungla d'asfalt, ciment i apartahotels, ens vam endinsar pel profund
canó de Fataga, un món oposat dominat per una
natura espectacular on el temps transcorria a una altra velocitat, amb paisatges que res tenien a envejar l'
Atles marroquí.
 |
| Fataga és un bonic poble interior de Gran Canària |
Després de més de
20 kms de suau pujada remuntant el canó, vam arribar al bonic i turístic poblet de
Fataga, situat a més de 600 metres d'alçada i rodejat d'abruptes muntanyes rogenques i esveltes palmeres, no en va la vall del
canó de Fataga és conegut també com la
vall de les mil palmeres.
 |
| Fataga és un bon exemple d'arquitectura tradicional canària |
Fataga, amb les seves casetes blanques i els seus carrerons estrets i empinats, és un poble ben pintoresc, exemple de l'
arquitectura tradicional canària i replet de bonics racons per on passejar. Si després dels 20 kms i més de 600 metres de desnivell ja us ronquen els budells, el poble compta amb un parell de
restaurants on recuperar les forces.
 |
| Fent drecera per un corriol |
Vam deixar enrere el poble de
Fataga remuntant encara més la vall, però tot seguit vam abandonar la carretera fent una drecera per un sender bastant pedregós, on vam haver d'arrossegar un petit tram les
bicis elèctriques cara amunt, comprovant que
el seu pes era bastant superior al de una bici convencional. Una vegada assolit un petit coll, ja vam poder gaudir del corriol de baixada.
 |
| Baixant cap a l'embassament de Tirjana |
Ara ja ens trobàvem a una altra vall, la que conforma el
barranc de Tirajana i, després de passar per una quants pobles a mitja vessant, vam agafar una pista que ens va portar fins al fons del barranc, cap a l'
embassament de Tirajana, popularment coneguda com a Presa de la Sorrueda, una de les moltes presses de
Gran Canària per combatre la falta d'aigua d'aquesta illa.
 |
| En bicicleta pel barranc de Tirajana |
Després vam iniciar un suau i llarg descens pel fons del profund canó que ha excavat el
barranc de Tirajana, que neix de la
caldera i riscos de Tirjana, on es troba el
Pico de las Nieves i totes les cotes més altes de
Gran Canària, i discorre cap al sud-est, excavant aquesta vall que ara resseguíem tranquil·lament, observats per les espectaculars formes geològiques que l'erosió havia esculpit.
 |
| Baixant pel barranc de Tirajana |
Aquell
març del 2019 el barranc era una rambla resseca i pedregosa, però quan hi plovia amb intensitat la seva extensa conca de recepció podia arribar a captar molta aigua, més de la que les nues i empinades vessants rocoses d'aquelles muntanyes eren capaces de retenir, arribant a provocar
violentes riuades, tal i com s'havia pogut comprovar en anys ben recents.
 |
| El burro d'Agüimes |
Aquella primera etapa la vam finalitzar a
Agüimes, un poble ja força gran que compta amb un
bonic casc antic, amb una imponent església neoclàssica i un pintoresc entramat de carrers estrets on encara es conserven moltes cases d'
arquitectura tradicional canària i on s'hi han disposat una sèrie d'escultures en honor a les tradicions ancestrals de l'illa.
 |
| Remuntant el barranc de Guayadeque |
El segon dia vam començar remuntant l'angosta vall del
barranc de Guayadeque, declarada
Monument Natural i
Bé d'Interès Cultural, amb un paisatge espectacular, ja una mica més verd que els barrancs del dia anterior, i un entorn replet de
restes arqueològiques, d'entre les que destaquen les
coves troglodítiques situades a ambdues vessants d'aquesta escarpada vall.
 |
| Als vessants del barranc de Guayadeque hi ha centenars de coves on vivien els aborigens |
En aquestes coves hi vivien
aborigens prehispànics i s'hi han trobat gran quantitat de
restes arqueològiques. Actualment moltes d'elles encara són usades, algunes com a vivenda, altres com a corrals i algunes s'han habilitat com a originals restaurants. Fins i tot hi ha l'
ermita de Guayadeque, amb la capella tallada a la roca i on s'hi celebren casaments locals.
 |
| Contemplant el barranc de Guayadeque |
El fet que els aborigens escollissin aquest llarg barranc per a instal·lar-s'hi no és casualitat, doncs
Guayadeque vol dir "indret on corre l'aigua" i s'hi poden trobar fonts que brollen tot l'any. Aquest fet es tradueix en una valuosa
riquesa de flora i fauna, amb una gran quantitat d'endemismes canaris i fins i tot algunes espècies pròpies d'aquest peculiar sector de l'illa.
 |
| En bicicleta per la capçalera del barranc de Guayadeque |
Més endavant l'asfalt es va acabar i vam haver d'acabar de remuntar la capçalera d'aquell barranc per una bonica pista, que al final s'adreçava de valent fins a comunicar amb la carretera principal que pujava al
Pico de las Nieves, acomiadant-nos del pintoresc i escarpat
barranc de Guayadeque, considerat un dels paisatges culturals i naturals més bells de
Gran Canària.
 |
| La Caldera de los Marteles |
Al poc d'enllaçar amb la carretera del
Pico de las Nieves vam passar pel costat de la
Caldera de los Marteles, una espectacular caldera volcànica amb la peculiaritat que s'ha aprofitat la seva superfície plana i la protecció del relleu volcànic circumdant, per a l'agricultura, tal i com denoten els cultius quadriculats que podem veure que cobreixen la caldera.
 |
| El concorregut mirador del Pico de las Nieves, amb la silueta del Roque Nublo al fons |
Ara ja només faltava remuntar aquella carretera fins al
Pico de las Nieves, (1.950 metres d'alçada) punt culminant i centre geogràfic de
Gran Canària. Bé, de fet la cota més alta és el
Morro de la Agujereada, un petit promontori rocós de 1.956 metres situat al mateix
Pico de las Nieves. Des del mirador d'aquest elevat indret hi havia una espectacular panoràmica, especialment del sector sud de l'illa i del
Roque Nublo.
 |
| Des del Pico de las Nieves: a l'esquerra el promontori rocós del Morro de la Agujereada i al fons el tall del barranc de Fataga |
 |
| Baixant del Pico de las Nieves |
Des del concorregut mirador del
Pico de las Nieves, al que havíem arribat per carretera asfaltada, ens vam llançar per un bonic sender sobre roca volcànica que, des del sostre de
Gran Canària, vorejava tota la carena, amb vistes espectaculars sobre la
depressió de Tirajana, a la vessant meridional de l'illa.
 |
| Baixant del Pico de las Nieves amb le Roque Nublo i el Roque de Ventayga al fons |
El fet de no portar alforges i portar unes dobles amb bones suspensions ens permetia gaudir d'aquest terreny, amb algun tram tècnic però ciclable en la seva majoria, que discorria entre suggerents formacions geològiques i amb les siluetes dels emblemàtics
Roque Nublo i
Roque de Ventayga com a teló de fons, autèntiques icones d'aquesta muntanyosa illa.
 |
| Baixant del Pico de la Nieves entre pins canaris marcats pels incendis forestals |
El camí discorria entre boscos de
pi canari, una espècie de pi molt adaptada al règim de
focs forestals, amb clapes que s'estaven recuperant amb sorprenent rapidesa dels incendis de feia només un parell d'anys, l'any 2017. Pocs mesos després del nostre pas, aquest sector de l'illa va tornar a patir virulents incendis forestals que afectaren de nou els soferts boscos de
pi canari.
 |
| Contemplant la caldera volcànica de Tejeda, amb el poble a baix i el Roque Nublo al fons |
Durant gran part d'aquesta segona etapa vam carenejar cingles amb impressionants vistes panoràmiques cap al sector del pintoresc poble de
Tejeda, el
Roque de Ventayga i el
Roque Nublo, aquest últim dominant tot el paisatge des dels seus
1.813 metres d'alçada, amb la seva característica silueta visible des de tants punts de l'illa. No és gens estrany que fos un indret de
culte dels aborigens canaris i que actualment sigui el
símbol més representatiu de Gran Canària.
 |
| Arribant al poble d'Artenara |
Finalment vam arribar a
Artenara, el poble més alt de l'illa i probablement el que té unes vistes més espectaculars, tot i que la peculiaritat principal és la gran quantitat de
cases coves que hi ha excavades a la roca, moltes de les quals encara s'utilitzen com a vivenda. Nosaltres vam pernoctar en un alberg situat en una d'aquestes coves, amb vistes espectaculars sobre la caldera volcànica de
Tejeda.
 |
| Església d'Artenara |
 |
| Casa cova d'Artenara |
 |
| Vistes des del Roque de Ventayga i el Roque Nublo (al fons de tot) des del poble d'Artenara |
 |
| Pedalant pels boscos de pi canari de Gran Canària |
Ben sopats en un acollidor i rústic restaurant de la plaça d'
Artenara i ben dormits a l'alberg
casa cova, vam començar la tercera etapa amb energies renovades, pedalant per bucòlics senders que fluïen entre els boscos de
pi canari, amb suaus pujades i baixades que ens mantenien sempre entre els 1.100 i els 1.300 metres d'alçada.
 |
| De tant en tant hi havia algun pas més complicat |
De tant en tant hi havia algun tram més complicat, però a diferència dels senders que discorrien entre el paisatge més volcànic i rocós, els que ho feien per dins del bosc de
pi canari acostumaven a ser menys tècnics i més fàcils, amb una agradable i flonja
estora de pinassa que ens feia rodar fluidament.
 |
| En bicicleta pel camí antic que comunicava els boscos de Tamadaba amb la vall d'Agaete |
El bosc es va acabar sobtadament i ens vam trobar uns cingles que baixaven sobtadament uns
mil metres de desnivell cap al nord de l'illa. El paisatge era espectacular però l'única manera de baixar cap a la costa era a través d'un antic camí, conegut com el
camino de la Rama, que comunicava els frondosos
boscos de Tamadaba (per on hem vingut nosaltres) amb els pobles de la
vall d'Agaete.
La veritat és que era un camí més apte per a fer a peu que en bicicleta i, tot i que vam fer molts trams muntats, també ens va tocar
caminar amb la bici al costat durant una bona estona, però l'entorn era tant salvatge i el paisatge tan impressionant, que l'esforç va valdre la pena. A més a més tampoc teníem una altra alternativa per baixar fins a
Agaete!
 |
| Passant per sota les coves de Berbique |
Durant la baixada vam gaudir d'espectaculars
formacions geològiques, sobretot de materials volcànics erosionats per l'aigua i les forces gravitacionals, així com interessants
jaciments arqueològics dels aborigens canaris prehispànics, com el
despoblat de Berbique, format per les més de
50 coves excavades on aquests vivien i hi guardaven l'excedent de cereal.
 |
| Alguns trams ens obligaven a baixar de la bicicleta |
La bellesa paisatgística i els elements d'interès cultural i natural, ens feien més amena la baixada i ens feien oblidar de les incomoditats d'haver d'
arrossegar la bicicleta alguns trams. A mesura que descendíem de cota, l'orientació girava més cap a nord-est, i els
vents alisis carregats d'humitat xocaven amb els imponents cingles de
Tamadaba i pintava les empinades vessants d'un verd més selvàtic.
 |
| Arribant als pobles de La Vecindad de Enfrente i San Pedro de Agaete |
L'últim tram de sender, ja força més ciclable, ens va portar fins als pobles de
La Vecindad de Enfrente i de
San Pedro, situats a la
vall d'Agaete, una bonica vall d'aspecte tropical esquitxada de palmeres i terrasses on s'hi cultiven arbres fruiters i fins i tot cafè. Ara ja només ens faltava descendir la vall per carretera fins arribar al poble d'
Agaete, gairebé a tocar de la costa.
 |
| El poble de La Vecindad de Enfrente amb les escarpades muntanyes de Tamadaba darrere |
Deixàvem enrere les escarpades muntanyes de
Tamadaba, que formaven part del
Parc Natural amb el mateix nom, encara que aquest era molt més gran i s'estenia molt més enllà d'aquestes muntanyes. De fet durant la part final d'aquesta etapa tornaríem a pedalar per aquest parc, però pels seu sector més occidental.
 |
| L'abrupta costa nord-occidental de Gran Canària |
Vam arribar a
Agaete, un poble ja gran a tocar del mar amb tot tipus de serveis, on vam dinar en un dels restaurants que vam trobar. Després vam seguir per la única via rodada que vorejava aquell sector tant abrupte de la
costa nord-occidental de Gran Canària, una pintoresca carretera amb desnivells considerables que resseguia uns penya-segats de varis centenars de metres d'alçada.
 |
| Pedalant per la costa nord-occidental de Gran Canària |
Tota aquella costa espectacular i gairebé tot el que ens quedava per pedalar fins al final d'etapa, també formava part del
Parc Natural de Tamadaba, igual que les muntanyes i senders per on havíem pedalat al matí. Quan ja portàvem alguns kms pedalant per l'accidentada
costa nord-occidental, vam abandonar la carretera per remuntar una pista que s'endinsava per un sector molt
salvatge i solitari d'aquest parc natural.
 |
| Pedalant pel sector occidental del Parc Natural de Tamadaba |
El
Parc Natural de Tamadaba és també
Reserva de la Biosfera de la UNESCO i
Zona d'Especial Conservació (ZEC), ja que és un territori d'alt valor biològic relativament poc alterat, format per escarpades muntanyes, profunds barrancs i abruptes penya-segats costers, hàbitat d'espècies protegides i de molts endemismes de l'illa, com el
llangardaix gegant de Gran Canària.
 |
| Arrossegant la bicicleta per un tram del camí tapat per la vegetació |
A la
Montaña de la Cueva del Humo es va acabar la pista i ens va tocar
arrossegar la bicicleta durant alguns trams força llargs, per un terreny abrupte i rocallós on a vegades semblava que desaparegués el camí, tapat per la vegetació arbustiva dominada per la
tabaiba, una planta molt adaptada a la sequera i la forta insolació de les
Canàries que segrega un làtex bastant tòxic.
 |
| Apurant les últimes hores de llum per baixar a La Aldea de San Nicolás |
Per rematar aquesta entretinguda etapa vam acabar baixant per un corriol també molt difícil i bastant degradat per l'erosió, entre rocs i matolls punxeguts, que ens va portar fins a
La Adea de San Nicolás, apurant ja els últims raigs de sol. Els
60 kms d'aquesta etapa (molts d'ells per senders), els
1.650 metres de desnivell positiu i els
2.800 metres de desnivell negatiu començaven a passar factura (més info dels tracks a
wikiloc).
 |
| Arribant de nit al centre de La Aldea de San Nicolás |
Ja de nit, vam arribar a
La Aldea de San Nicolás, un poble bastant gran on hi havia multitud d'opcions on pernoctar o menjar. La veritat és que arribant tan tard no vam tenir temps de conèixer la vila, però passejant per buscar un lloc on sopar ens vam trobar amb un
agradable ambient de poble, amb tasques i bars senzills on degustar tapes canàries. Segons ens van dir
La Aldea comptava amb una espectacular
platja de pedres amb muntanyes volcàniques com a teló de fons.
 |
| Panoràmica del Barranco de Tocodoman amb La Aldea de San Nicolás al fons |
 |
| - Millor ho deixem estar... |
Vam començar la quarta i última etapa remuntant el
Barranco de Tocodoman, rodejats del suggestius
relleus volcànics i sota el mateix cel radiant de març que ens estava regalant aquells dies tan espectaculars. Des de la primera collada vam intentar remuntar un sender però era més tècnic i pendent del que havíem previst, així que vam desestimar aquesta opció i vam seguir per aquella pintoresca carretera.
 |
| En bici per la costa sud-oest de Gran Canària |
Així doncs vam continuar per la carretera que bordejava la costa a certa alçada, ja que estava tallada per
profunds barrancs que a nivell de mar encara eren més difícils de superar. A diferència de l'etapa anterior on havíem fet tants kms per senders, aquesta va acabar sent tota per carretera, sort que no hi havia massa trànsit i el paisatge era ben bonic.
 |
| Al fons els Azulejos de Veneguera |
Durant la primera meitat de l'etapa vam passar pel costat mateix dels
Azulejos de Veneguera, uns estrats rocosos d'uns colors molt espectaculars. Es tractava, segons vam llegir, d'uns dipòsits piroclàstics del
volcà de Tejeda (d'uns 14 milions d'anys), que van ser tintats per les emanacions hidrotermals provocades pel contacte dels materials amb la lava incandescent.
 |
| Remuntant el Barranco de Mogan |
Després d'aquell espectacle visual de colors, vam abandonar la carretera costera per agafar-ne una altra de secundària que s'endinsava per la pintoresca vall del
Barranco de Mogan, on la carretera es retorçava entre
cingleres i
boscos de pi canari per guanyar desnivell, arribant gairebé als
1.000 metres d'alçada.
 |
| La llarga baixada per la vall del Barranco de Arguineguín |
Una vegada passada una collada ja només faltava deixar-se caure per la llarguíssima baixada de la vall del
Barranco de Arguineguín, on ens vam creuar molts
ciclistes professionals d'equips europeus entrenant-se per aquestes rampes eternes, que ens van portar dels mil metres d'alçada fins al nivell del mar. L'hivern de les illes de l'
eterna primavera devia ser tota una benedicció per als esportistes nord-europeus.
 |
| El Marroc o Gran Canària? |
Els profunds canons, les esveltes palmeres i les resseques i altives muntanyes de roca dels sectors més meridionals de
Gran Canària, ens portaven records de les travesses que havíem realitzat pel
Marroc (
Transatles en Bici,
Marroc en Bici o
Portes del Sahara en Bici). Només faltava el te amb menta, el tajine i una mica de regateig!
 |
| El poble de Barranquillo Andrés, situat en un replà de la vall del Barranco de Arguineguín |
 |
| En bicicleta pel passeig de la platja de Santa Águeda, al poble del Pajar |
Finalment, la llarga baixada pel
Barranco de Arguineguín ens va portar fins a la
Playa de Santa Águeda, al petit poble del
Pajar, on per primera vegada des de que estàvem a
Gran Canària, vam veure una platja i turistes prenent el sol. Per que després diguin que a les illes
Canàries només hi ha platges i guiris torrant-se al sol!
 |
| Arribant al passeig i als primers ressorts de la turística ciutat de Maspalomas |
Ara ja només ens quedava anar resseguint la costa fins arribar de nou a la turística ciutat de
Maspalomas, inici i final d'aquesta travessa, entrant per l'animat passeig marítim i passant pel costat de les
dunes de Maspalomas, un indret protegit de gran bellesa i amb una gran varietat d'ecosistemes que engloba una llarga platja, un camp de dunes mòbils, una llacuna d'aigua salobre i un bosc de palmeres.
 |
| Dunes de Maspalomas |
Aquí es va acabar la nostra travessa en bicicleta per l'illa de Gran Canària, però si ens voleu seguir acompanyant per algun dels racons més espectaculars l'illa, ara sense bici, o voleu informació pràctica per a realitzar-la vosaltres, només heu de clicar els següent enllaços:
 |
| - FINS LA PROPERA!! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada